La crisi sanitària provocada pel COVID-19 ha tensat les estructures del nostre Sistema Nacional de Salut en totes les fases de l’assistència, també en la de la mort. El reconeixement al treball dels professionals sanitaris en el marc d’aquesta pandèmia és unànime, i les iniciatives veïnals i la responsabilitat col·lectiva donen compte de la capacitat de la ciutadania per respondre a una emergència amb solidaritat i creativitat. Hi caben, però, algunes consideracions pel que fa a la gestió de l’última fase de la vida, que hauríem d’afrontar també en base a aquests mateixos valors. El fet traumàtic que el virus estiga acurtant milers de vides, de vegades de forma inesperada, no excusa la necessitat d’abordar la situació amb la responsabilitat que cal esperar d’una societat madura. El final d’una vida digna és una mort digna, i hem d’intentar preservar aquest principi, fins i tot en aquestes complicades circumstàncies.
Si bé la ciutadania ha acceptat la suspensió temporal d’alguns drets durant l’Estat d’Alarma, dels quals el de la llibertat de moviment seria el màxim exponent, entenem que un Estat responsable ha de minimitzar, tant com siga possible, la regressió en aquesta matèria. Per això, considerem oportú recordar que la capacitat de decisió sobre la pròpia vida i l’acompanyament familiar formen part dels drets dels pacients i haurien de ser garantits en la mesura del possible. Cal que la ciutadania tinga presents els seus drets per a que valore les diferents alternatives i sol·licite l’aplicació de les que considere oportunes; que els professionals ajuden a fer-les possibles; i que les institucions garantesquen els drets del pacient prèviament esmentats.
Prendre la decisió de renunciar a un determinat tractament sembla més fàcil quan hi ha un diagnòstic clar de patir un procés terminal amb un deteriorament de la salut tan greu que ens impedeix ser independents. En el cas de l’Covid-19, en no ser necessàriament irreversible, les decisions al final de la vida són molt més complexes. No obstant això, cal assenyalar que el consentiment informat és el fonament de la relació assistencial i que, per tant, també en aquesta difícil situació, cal fer un esforç per a respectar el dret a la informació, a l’elecció entre les diferents opcions clíniques, a l’alleujament del patiment i a una mort digna en companyia de persones estimades.
Abans de prendre cap decisió clínica, és molt important, i un imperatiu legal, preguntar a cada persona sobre els seus valors i la seva voluntat, que haurà de ser respectada en la mesura del que siga possible.
Les mesures d’aïllament estricte per als pacients de coronavirus estan provocant situacions de desconsol al final de la vida que podrien mitigar-se, com de fet s’està fent en alguns casos, garantint al menys la comunicació telemàtica. Més enllà d’això, i sent conscients de la dificultat, hem de tendir a garantir també l’acompanyament al menys d’un familiar o persona de confiança, amb les mesures de protecció pertinents, en els casos en què la malaltia es faça irreversible. En aquest sentit, celebrem les propostes per part d’associacions professionals, com la SEMFYC o la SECPAL, així com la posada en marxa de protocols des de les institucions, i instem a les comunitats autònomes que encara no ho han fet a prendre mesures per tal de garantir una mort digna.
Les decisions al final de la vida no s’improvisen, obeeixen a uns valors i un concepte de dignitat sobre els que cada persona ha de reflexionar i compartir amb el seu entorn, així com amb els professionals sanitaris fonamentalment d’atenció primària. Per afrontar la mort i planificar les decisions al final de la vida, la millor eina és el testament vital, també conegut com a document d’instruccions prèvies o de voluntats anticipades. Per això, sol.licitem al Ministeri de Sanitat i a les Comunitats Autònomes que reforcen a l’atenció primària en la difusió i firma del testament vital.
Des DMD instem a les autoritats competents -Ministeri de Sanitat i Conselleries de Sanitat autonòmiques- a garantir una atenció pal·liativa, tant en el domicili com en hospitals i residències, que facilite una mort digna i sense patiment, tant a les persones que desitgen romandre en el seu domicili, com a les que estiguen ingressades, acompanyades dels seus éssers estimats. Finalment, entenem que els ritus funeraris haurien de ser considerats activitats essencials, de manera que es permeta un comiat més humà d’acord amb la nostra cultura.
Comparte este artículo